No tinc intenció d’entrar a desgranar la reforma laboral i els seus aspectes més controvertits, prou que s’ha fet i que se seguirà fent. Més aviat m’interessa posar en comú una sèrie d’evidències que la reforma laboral, precisament pel seu caràcter netament ideològic, ha deixat el descobert.
En primer lloc, per a qui s’ho va creure alguna vegada, s’ha demostrat fals que no existeixen dretes i esquerres. Altra cosa és que l’esquerra socialdemòcrata hagi sucumbit ja fa temps a la violència simbòlica de la dreta, utilitzant la terminologia de Bourdieu, i hagi normalitzat entre els seus discursos l’apologia a la rebaixa impositiva i a la meritocràcia, entre d’altres perles.
En l’àmbit nacional també s’ha palesat aquest fet. El govern de CiU podent triar entre pactar els pressupostos amb ERC, amb la qual cosa havia d’assumir algunes obligacions clarament redistributives que es carregaven a costelles dels bancs, grans superfícies i fortunes, però que suposaven una bombona d’oxigen per els sectors populars, ho ha fet amb el PP, malgrat la contradicció que això li suposa respecte al seu discurs en clau nacional.
Una altra lliçó que cal aprendre és que estan molt bé els actes al carrer, les mobilitzacions, les frases ocurrents... però que la política de veritat, la que tindrà conseqüències sobre la nostra vida quotidiana i sobre la qualitat de l’ensenyament, de la sanitat, dels serveis públics, de totes aquelles realitats que condicionen el futur dels nostres, es fa als parlaments. Entre quatre i cinc milions de vots d’esquerres es van quedar a casa, a tot l’Estat, a les darreres eleccions, per això ara la dreta espanyola té majoria absoluta. I si els partits tradicionals no agraden, hi ha prou marge a la llei electoral per muntar partits i plataformes de totes les menes i de tots els gustos, però que ningú es cregui que perquè ell no vulgui ballar, l’orquestra restarà muda. Com deia Joan Fuster, la política o la fas o te la fan. Una miqueta de maduresa general no aniria pas malament.
Ara toca el descrèdit dels sindicats. Tornem a la violència simbòlica, la dreta més rància i menys democràtica ja se'n ha sortit de desprestigiar els partits i la gent ha picat. Curiosament el partit amb més imputats, amb més escàndols de milions i milions d’euros, no té desgast electoral. La gent del carrer, en canvi, ens indignem quan un president d’esquerres va en cotxe oficial. I ara els ha tocat als sindicats, ha arribat l’hora de demostrar que els sindicalistes són uns aprofitats. És clar que en deu haver, com en tot col·lectiu humà, però només cal veure molts dels personatges que han presidit les organitzacions empresarials més respectables per adonar-se’n de quin costat està l’opulència. Ja ha començat la història del rellotge que porta un o de les primes d’assistència que cobra un altre per estar a un consell d’administració. Tot plegat és fastigós, llàstima que tornarem a caure al parany.
0 comentaris:
Publica un comentari