Pel que hem sabut gràcies a un excel·lent article de Mar Cirera, el festival de cine REC pot tenir problemes de supervivència. Ho trobo francament preocupant i un pas enrere en el camí d’una suposada política cultural que brilla per la seva absència.
Darrerament, hem sentit declaracions, absolutament desconcertants, dels responsables municipals, sobre la disminució dràstica del pressupost de cultura . Desconcertants perquè no hem sentit res de criteris ni d’estratègies al respecte. El més semblant a una estratègia que hem sentit de les nostres autoritats és que les actuacions culturals que no reportin un retorn econòmic a la ciutat s’hauran de buscar finançament privat per sobreviure. Renoi, quina estratègia !!!
Vull deixar clar que sóc – no d’ara que hi ha crisis, sinó des de fa molt de temps i per sentit comú – un ferm partidari que la cooperació entre el sector públic i el privat faci possibles els diferents projectes culturals. Quan dic privat, penso tant en empreses com en particulars, mitjançant microfinançament o pel mètode tradicional de pagar uns preus raonables pel consum del bé cultural que estiguin disposats a gaudir. També penso en l’externalització de la gestió de determinants equipaments, que ara s’insinua com un remei quan a molts llocs funciona com un instrument molt eficaç i poc costós pel ciutadà.
Dit això, una societat digna ha de donar valor als beneficis que pel conjunt de persones suposa la cultura. Si fixem els beneficis només en el retorn econòmic – que, d’altra banda, està molt bé que hi sigui – estarem malbaratant les enormes possibilitats de servir-nos de la cultura per fer una ciutat millor. I és en aquest context on vull situar la preocupació perquè el REC surti del “pause” i continuï rodant per molt de temps. Segur que haurà de tenir un pressupost molt contingut - tot i que sempre han treballat amb austeritat franciscana - que inclogui l’ajut de l’Ajuntament de Tarragona, sense el qual es impensable que la Generalitat de Catalunya i el Govern de l’Estat continuïn contribuint-hi.
Apostar pel REC és apostar per la qualitat i pel futur i continuar fent possible un petit miracle del què no sé si se’n té massa consciència: mai el sector audiovisual ha tingut a Tarragona la projecció que té ara, malgrat tots els problemes del món, la crisi entre d’altres. Un èxit que no és inventat ni promogut artificialment, que fixa les seves arrels ja fa anys en l’Aula de Cinema de la URV, que va creixent gràcies a la feina de les diverses entitats sense ànim de lucre que ha programat cinema no comercial, i a la dels directors, vídeo-creadors, publicistes, músics, il·lustradors, professors... i que té la seva fita més recent la incipient Tarragona Film-Office, qua actua com a servei per a facilitar els rodatges a la ciutat. Aquest pòsit consolidat a través d’un conjunt d’iniciatives espontànies, no dirigides, ha anat configurant un entremat a l’entorn d’unes formes d’expressió carregades de futur.
I en mig d’aquesta xarxa el festival REC té un paper imprescindible, mostrant-nos producció cinematogràfica internacional de primeríssima qualitat, creant consciència artística, servint de punt de confluència pels creadors del territori i situant Tarragona al Món, si més no al món de la creativitat i la cultura.
Hola Pau, estic molt d'acord amb el teu article, però últimament ja no m'altero per res en vista de la situació tant preocupant que estem vivint, si que potser que en uns altres moments podries pensar que ho treguin d'aquí o d'allà, però ara... d'on ? La llàstima es que estem perdent coses consolidades.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies pel teu comentari, Rosa. La veritat és que tots plegats estem perdent la capacitat d'alteració. Em sembla que tots som prou grans per entendre que la situació no és fàcil, però és precisament ara que han passat els dies de vi i de roses (cita cinematgràfica ;·) ) quan s'ha de posar més criteri al fer les coses, no tot és qüestió de diners. No estic d'acord en què es carreguin premis literaris, ni que deixin perdre un festival consolidat amb tan d'esforç. Segur que es pot arribar a un acord per deixar de fer algunes seccions, però si desapereix el festival no el recuperarem.
ResponEliminaLa teva visió del REC com a expressió d'un pòsit previ, a partir de la feina de l'Aula de Cinema de la URV, de les programacions de cinema no comercial, de la tasca de professionals diversos al voltant del món audiovisual, trobo que apunta a una qüestió que no sé si la sabré explicar bé.
ResponEliminaUna cosa és la feina que, sense ànim de lucre, a vegades voluntàriament, es fa en l'àmbit cultural en aquesta ciutat (música, teatre, dansa, audiovisuals, fotografia, divulgació històrica, castells, esports, festes…). Si ens hi fixem bé, l'entramat social, el pòsit, hi és i és molt potent.
Una altra cosa és la programació, el calendari, que sorgeix d'aquesta activitat cultural, creativa, quotidiana.
Els recursos econòmics, públics o privats, són necessaris en un cas i en l'altre. Però el que no es pot fer és confondre la programació amb la vida cultural. Com bé apuntes, hi ha festivals, concerts, etc que són conseqüència de la feina que les entitats fan al llarg de l'any (no a l'inrevés: les entitats no treballen amb l'únic objectiu de fer un concert o una exposició anual). I cal assegurar l'entramat cultural de la ciutat, potent i capaç.
Una altra cosa és la programació estable de les infrastructures culturals: teatres, auditoris, bars, etc, que no podem deixar perdre, tampoc (ja n'hem perdut prou de teatres durant el segle XX; i no dic el que hem deixat de fer: un auditori i una escola de música com cal, encara que sigui petit, com el de vilaseca, per carità).
I encara, també és diferent el calendari festiu de la ciutat, complex i llarg de tractar.
No dic que s'ha de privilegiar una cosa per sobre de l'altra, perquè tot forma part de l'entramat cultural tarragoní. Però quan, des de l'Ajuntament, sento que es preferiran els actes que suposen un retorn econòmic a la ciutat (sospito que volen dir a les arques municipals), em ve com una esgarrifança.
En el fons, deu ser el que tu dius: no hi ha una estratègia cultural. I lluny de conèixer, coordinar, posar en relació, crear sinergies, cercar ajudes, plantejar línies d'acció, etc, el govern municipal acaba mirant només d'administrar els quatre rals públics escassos o inexistents per a no quedar, de cara a la galeria, amb una mà al davant i una altra al darrere. Encara que això signifiqui desfer aquest entramat que comentàvem; perdó, ara en diuen fer sacrificis.
nota bene: l'apartat de la pàgina web de l'ajuntament dedicat a la capitalitat de la cultura catalana fa pena; no per la seva pobresa en la programació (redirigeix al Públics!), sinó sobretot a la seva pobresa de plantejament, estatrègica, de continguts. Que hi falta carn, vaja!
Hola Jordi, gràcies pel teu comentari. D'un bon coneixedor com tu del panorama cultural de la ciutat, amb molta més amplitud que la majoria de persones, sempre s'en pot aprendre coses. Em sembla que compartim preocupacions i ens desagraden les mateixes coses. Apuntes a posar en relació, cercar sinergies etc. Aquest és l'objectiu de les jornades "Obert per reflexió" - la primera actuació del Centre d'Art Tarragona - que demà es presentaran a l'Àntiga Audiència. Tothom vol que això surti bé, suposo que els responsables són conscients de l'estímul i també de la responsabilitat que suposa. Si hi vas, ens veiem demà allí.
ResponElimina