LA CULTURA ENS TRANSFORMA I LA CIUTAT L’HEM DE FER ENTRE TOTS

M’imagino que tots els manuals desaconsellen que qui dóna la cara per una opció política es dediqui a fer crítiques al conjunt dels mitjans de comunicació. Mala manera de fer-se amics ! Permeteu-me, però, que amb la millor voluntat constructiva expressi la meva opinió:  al escollir quins temes han de tenir rellevància mediàtica també es contribueix a construir un tipus de ciutat o un altre.

Això bé a tomb de que aquesta setmana hem vist el diferent grau d’atenció amb que es tractaven dues notícies locals quasi bé simultànies. Mentre la inauguració de la primera exposició del Centre d’Art Tarragona ocupava espais poc rellevants a la majoria de mitjans, i en altres era directament ignorada, la grotesca escena d’un polític local que rebentava l’estratègia del propi grup municipal i ho feia des de la seu d’un partit rival era portada a quasi bé tots els mitjans.

De veritat algú creu que aporta més a la societat i al futur de la ciutat la relliscada d’un polític inexpert i el sainet de les intrigues de la Plaça de la Font que el fruït d’un treball que ja fa temps es va engegar i que busca obrir portes de futur per la nostra ciutat ? A la inauguració hi eren tots, alcalde, presidents, regidors, directors generals etc. i no em sembla malament, tot el contrari. El que em sembla, però, és que, més enllà de les celebracions, el Centre d’Art està avançant enmig d’una incomprensió institucional i comunicativa notable. Vaja, que no va sobrat d’escalfor. Si més no és el que a mi em sembla. 

Oriol Grau deia fa poc a un diari que a Tarragona som els millors repetint el passat –no recordo exactament les paraules que va fer servir-. Em permeto matisar-lo, i crec que compartirà el que dic, a Tarragona reben molt de suport aquelles iniciatives que ens recorden l’esplendorós passat però molt poc les que miren endavant i suposen córrer riscos. Sense voler restar mèrits a ningú, malament ho té una societat que sap recrear però no sap crear, reproduir però no produir o reconèixer més que conèixer. A veure si acabarem essent capaços de reviure però no de viure.

Dels resultats del Centre d’Art Tarragona ja en parlarem. De si ens agrada la programació, les iniciatives de mediació, els cursos i conferències que estan duent a terme...de tot se’n pot parlar i estic segur que la pròpia direcció desitja que es produeixi un intercanvi d’opinions en moltes direccions. El que fins ara hem pogut veure és que moltes de les iniciatives van adreçades a posar els nostres creadors, agents i crítics en relació amb espais més amplis, plantejant-se sense complexes el repte de la professionalització. Objectiu difícil, sens dubte, però al que la nostra gent de la cultura en té tot el dret i molta capacitat per accedir-hi. 

ENS MEREIXEM TRENS REGIONALS DIGNES

Qualsevol dels milers de ciutadans de Tarragona que diàriament utilitzen els serveis ferroviaris poden donar fe d’una llarga llista d’incomoditats, retards, canvis forçats de combois, etc. que converteixen el viatge rutinari cap a la feina en una constatació de què el progrés s’ha aturat a les portes de les nostres comarques.

Si a més d’això, el viatger ha tingut la sort d’utilitzar els trens Regionals de mitjana distància d’altres indrets, la majoria de Catalunya inclosa, haurà pogut viatjar en uns trens moderns, de la sèrie 449 concretament, que només se semblen amb els nostres en una cosa, que circulen per damunt les vies. Per què a Girona sí i a Tarragona no? Ens tenen per res, ens diem cada dia.

No sé si ens tenen per res o no, però l’important és què fem perquè ens tinguin en compte. Si aïllem aquest problema, resulta que s’arreglaria amb obres de recreixement de les andanes de les estacions de Tarragona i de Reus. Tal com estan ara, la distància entre l’andana i les escales d’accés als combois S-449 és excessiva, de 50 o 60 centímetres. Tan senzill com això. En altres estacions de la nostra demarcació, com la de Móra la Nova, aquestes obres es van fer l'estiu de 2010.

La diputada d’ERC al Congrés dels Diputats, Teresa Jordà, va presentar una esmena als pressupostos generals de l’Estat perquè es dotés una partida de 600.000 euros per fer les obres de recreixement a les dues estacions, que permetria la circulació de trens regionals moderns pel nostre territori. L’esmena no va ser admesa en la Comissió dels pressupostos; queda, però, la votació al Ple del Congrés on podria acabar aprovant-se. Per això, recentment he escrit als diputats tarragonins al Congrés dels diversos partits perquè ajudin a tirar endavant aquesta esmena que no té altra càrrega ideològica que la del servei als ciutadans. 

La majoria absoluta del PP fa que estigui en les seves mans que aquesta esmena prosperi i que els ciutadans de Tarragona i comarques puguem anar amb trens dignes. Els diputats del PP de Tarragona tenen una bona ocasió per demostrar dues coses: que tenen alguna influència en el seu partit i que tenen en compte les necessitats dels tarragonins a l’hora de fer política. Estem cansats de les seves grans exigències quan no tenen responsabilitats i de la seva incapacitat per donar solució als problemes quotidians quan estan al poder.  

#NO VULL PAGAR

L'acció individual de no voler pegar el peatge de l'autopista, que ha esdevingut un moviment col.lectiu qualificat per alguns com insubmissió, com revolta per d'altres, està a les antípodes de negar-se a pagar per utilitzar un servei. Ans el contrari, persegueix que el pagament d'allò que utilitzem es faci de manera equitativa entre tots els usuaris. Possiblement, el descontent s'hagi fet evident a través d'aquest gest perquè fer-lo no exigeix cap heroïcitat, perquè és una resposta a un abús quantificable i perquè exemplifica  el cansament de molts catalans per haver de pagar més per serveis bàsics, com educació o sanitat, que a la resta de l'Estat.

Tots sabem que les infraestructures s'han de pagar i que d'una manera o altra totes es paguen. Les poden pagar directament els usuaris o es poden pagar entre tots, a càrrec dels pressupostos. La indignació es va fent gran quan una minoria les paga dues vegades. Aquesta minoria, els catalans, semblem condemnats a pagar in eternum per usar unes infraestructures que ja estan abastament amortitzades i, a més, si a altres llocs no amortitzen les seves, també els catalans hem de pagar per ells. És com si després de pagar la hipoteca del teu pis, el banc et digués que has de pagar la del veí perquè ell no ho fa. Oi que ens plantaríem ?

Per reblar el clau, podem anar a les motivacions estrictament territorials. Els pressupostos generals del govern espanyol discriminen de manera sagnant Tarragona. Infraestructures absolutament indispensables, per crear llocs de treball i per mantenir-nos en el nivell de competitivitat necessari per poder tenir futur, queden relegades en l'oblit, mentre continua el deliri d'estendre l'altra velocitat a zones on la utilització previsible no justifica la despesa i es mantenen unes despeses militars que no qualificaré.

Paguem més que ningú i les nostres necessitats no s'atenen, ni les socials, ni les educatives, ni les sanitàries, ni les culturals, ni les inversions en infraestructures - que són molt més que asfalt i vies fèrries perquè ens connecten al món -. Per tot això, fer un #novullpagar, és una gota d'aigua que no sabem en què cristal·litzarà i que evidencia una consciència cívica que si es transforma en acció pot canviar moltes coses.

LA SENYERA, BEN ALTA !!!

Al pròxim plenari municipal, Esquerra Republicana de Catalunya presentarem una moció instant a què en diferents rotondes de la ciutat de Tarragona es col·loquin senyeres donant la benvinguda.

Aquesta incitativa, modesta econòmicament, però amb notable càrrega simbòlica, és especialment oportuna com a visualització de la capitalitat cultural catalana que ostentem durant el 2012. Més enllà però de l'oportunitat, té la virtut simbòlica d'explicar i recordar-nos la naturalesa catalana de la nostra ciutat.

Una ciutat, una societat, no es pot desenvolupar ignorant les seves arrels. I Tarragona està tan profundament arrelada a la identitat catalana que sense Tarragona Catalunya no existiria com la coneixem. Sense que a principis del segle XII no s'hagués restaurat definitivament la metròpoli de Tarragona, l'Església catalana no s'hagués alliberat de la dependència de l'arquebisbe de Narbona. Aquest pas, que havia mogut els esforços dels bisbes d'Urgell i de Vic, entre d’altres, és fonamental per passar de la Catalunya comtal a la consolidació de la nació catalana. De la Catalunya dels comtes, o dels comtes-reis, a la Catalunya dels grans reis.

És a Tarragona, en una trobada promoguda per Pere Martell, on els nobles catalans, amb el rei Jaume al davant, acorden l'expansió a Mallorca. El poder de Catalunya com a potència de la Mediterrània té, doncs, un peu posat a Tarragona.

Diu Oriol Junqueras que Barcelona, la capital, està feta a la mida de Catalunya, però si l'expansió catalana hagués consolidat una unitat administrativa més àmplia, seria lògic que la capital fos Tarragona, com passava a la Tarraconense i que "quan tries una capital, en el fons estàs determinant la mida del país".

Els tarragonins compartim un sentiment molt arrelat i especial que es coneix com tarragonisme -com es podria dir si no ? - que només serà real i ple si també és sentiment de catalanitat. La història de Tarragona no és la d'un nucli desagregat que per casualitat està ubicat amb un lloc com podria estar en un altre. La nostra història és la d'una ciutat i d'una gent que han tingut un paper determinant al llarg de la història de la nostra nació. Per això, el tarragonisme, o és català o no és verdader.

BENVINGUDA ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

Hi ha algunes institucions que per la claredat dels seus objectius i per la capacitat mobilitzadora dels seus capdavanters fan un servei impagable al País. Òmnium Cultural n’és una, esdevenint punt de trobada de les persones que estimen la llengua i la cultura catalana. L’Assemblea Nacional Catalana, menys consolidada que l’anterior, n’és una altra. El seu objectiu, que potser no és tan ecumènic,  és concreta en la mobilització de la societat catalana en favor de la Independència de Catalunya.

El passat dissabte l’Assemblea es va presentar a Tarragona, a la Aula Magna de la URV, fent el ple, molta gent es va haver de quedar de peu. Podem parlar d’èxit pel nombre de gent que hi va assistir; perquè la conducció de l’acte va ser impecable i els parlaments molt inspirats; pel sentiment de maduresa independentista o per determinats moments d’emoció. Però totes aquestes raons són subjectives o relatives, depenen d’amb que les comparem.

El que sí que és cert i venç qualsevol comparació és que el sentiment independentista – tots el que hi érem en som d’independentistes, ningú no hi va anar a figurar – agermanà militants d’Esquerra Republicana, de Convergència, d’Unió, de Iniciativa, de Solidaritat, de Reagrupament i de les CUP i, evidentment, a molta gent no adscrita a cap formació política. Si n’havia d’altres partits no els vaig saber reconèixer.

La força de l’Assemblea Nacional rau en que és un moviment cívic que no neix per substituir els partits, conscients que en el procés d’alliberament nacional cadascú ha de fer el seu paper i la feina que es faci al Parlament serà determinant.

De què s’ocupa, doncs, l’Assemblea ? Amb les seus pròpies paraules: d’aconseguir que la societat empenyi els partits polítics a donar les passes definitives per tal de fer possible la Independència de Catalunya. En alguns partits el sentiment independentista és majoritari, fins i tot ho recullen els seus estatuts; en altres sembla que és molt ampli però la direcció no ho assumeix i en algun altre encara és minoritari. Els militants d’aquests dos últims grups tenen la feina afegida que les seves tesis s’imposin dins dels respectius partits. Quan ho aconsegueixin, el triomf no serà només d’ells, serà un triomf del país.

Alguns tenen por de l’empenta, a la gent d’Esquerra Republicana no ens en calen d’empentes, ja fa temps que preparem el salt.

L’IRRADIADOR, UNA BONA INICIATIVA

Més enllà de les feines de reflexió en diversos àmbits que el Centre d’Art Tarragona ha dut a terme els primers mesos de la seva existència, ara presenta un projecte que amb el nom de l’Irradiador es marca objectius tan tangibles, necessaris i difícils – diguem-ho tot – com posar els artistes visuals i els crítics del Camp de Tarragona en relació amb agents nacionals i internacionals, per tal d’explorar vies per a la desitjada professionalització dels artistes.

Seria ideal que  l’ajuntament de Tarragona tingués una estratègia cultural que contemplés els suport als creadors com un dels seus eixos, de la mà d’altres objectius que altres vegades he exposat, i encara que això no sembli possible, és molt interessant que el Centre d’Art Tarragona s’ofereixi per posar els nostres artistes al mercat.

Sabem que a Tarragona hi ha talent, tenim bons artistes, consolidats i emergents, però estem  allunyats dels principals circuits artístics. Els cent quilòmetres que ens separen de Barcelona sembla que en siguin molts més.

Hem de valorar molt positivament les iniciatives relatives a l’art contemporani que diferents agents culturals desenvolupen a Tarragona. Ara, el Centre d’Art Tarragona proposa donar un pas més, en la línia que als creadors i crítics que despertin l’interès en àmbits especialitzats forans se’ls obrin portes per a la professionalització. Un gran repte que mereix la pena que s’assumeixi amb el màxim rigor i il·lusió i que, com tot en  aquest món, serà avaluat pels seus resultats. 

LLIÇONS DE LA REFORMA LABORAL

No tinc intenció d’entrar a desgranar la reforma laboral i els seus aspectes més controvertits, prou que s’ha fet i que se seguirà fent. Més aviat m’interessa posar en comú una sèrie d’evidències que la reforma laboral, precisament pel seu caràcter netament ideològic, ha deixat el descobert.

En primer lloc, per a qui s’ho va creure alguna vegada, s’ha demostrat fals que no existeixen dretes i esquerres. Altra cosa és que l’esquerra socialdemòcrata hagi sucumbit ja fa temps a la violència simbòlica de la dreta, utilitzant la terminologia de Bourdieu, i hagi normalitzat entre els seus discursos l’apologia a la rebaixa impositiva i a la meritocràcia, entre d’altres perles.

En l’àmbit nacional també s’ha palesat aquest fet. El govern de CiU podent triar entre pactar els pressupostos amb ERC, amb la qual cosa havia d’assumir algunes obligacions clarament redistributives que es carregaven a costelles dels bancs, grans superfícies i fortunes, però que suposaven una bombona d’oxigen per els sectors populars, ho ha fet amb el PP, malgrat la contradicció que això li suposa respecte al seu discurs en clau nacional.

Una altra lliçó que cal aprendre és que estan molt bé els actes al carrer, les mobilitzacions, les frases ocurrents... però que la política de veritat, la que tindrà conseqüències sobre la nostra vida quotidiana i sobre la qualitat de l’ensenyament, de la sanitat, dels serveis públics, de totes aquelles realitats que condicionen el futur dels nostres, es fa als parlaments. Entre quatre i cinc milions de vots d’esquerres es van quedar a casa, a tot l’Estat, a les darreres eleccions, per això ara la dreta espanyola té majoria absoluta. I si els partits tradicionals no agraden, hi ha prou marge a la llei electoral per muntar partits i plataformes de totes les menes i de tots els gustos, però que ningú es cregui que perquè ell no vulgui ballar, l’orquestra restarà muda. Com deia Joan Fuster, la política o la fas o te la fan. Una miqueta de maduresa general no aniria pas malament.

Ara toca el descrèdit dels sindicats. Tornem a la violència simbòlica, la dreta més rància i menys democràtica ja se'n ha sortit de desprestigiar els partits i la gent ha picat. Curiosament el partit amb més imputats, amb més escàndols de milions i milions d’euros, no té desgast electoral. La gent del carrer, en canvi, ens indignem quan un president d’esquerres va en cotxe oficial. I ara els ha tocat als sindicats, ha arribat l’hora de demostrar que els sindicalistes són uns aprofitats. És clar que en deu haver, com en tot col·lectiu humà, però només cal veure molts dels personatges que han presidit les organitzacions empresarials més respectables per adonar-se’n de quin costat està l’opulència. Ja ha començat la història del rellotge que porta un o de les primes d’assistència que cobra un altre per estar a un consell d’administració. Tot plegat és fastigós, llàstima que tornarem a caure al parany.